Durant molts anys, entrar a CaixaBank significava accedir a una ocupació amb bones condicions salarials i estabilitat, fins al punt que socialment “entrar a banca” era vist com a sinònim de progrés laboral i econòmic. I el salari d’entrada era de ≈ 2,3 vegades el Salari Mínim Interprofessional (SMI).

Existia una millora salarial sobre Conveni que reconeixia la responsabilitat, la qualificació i el nivell d’exigència del treball bancari. Però durant la crisi financera i en el moment de major tensió històrica del sector, CaixaBank va eliminar aquesta millora salarial com a mesura excepcional.

Han passat més de deu anys.

Avui la situació no té res a veure amb aquella etapa. CaixaBank obté beneficis rècord mentre la plantilla suporta nivells de pressió, càrregues de treball i exigència comercial insuportables.

L’ SMI ha avançat per protegir els que menys cobren, amb un increment de 92,8 %,

Tot i això, els salaris d’entrada a CaixaBank continuen pràcticament congelats.

Des de 2010, el salari d’entrada gairebé no ha augmentat 12 euros bruts al mes, mentre els objectius es multipliquen any rere any. Avui, la diferència respecte al Salari Mínim Interprofessional (SMI) ja és de només 312 euros mensuals.

La realitat és evident.

Les condicions d’entrada a CaixaBank cada vegada s’assemblen menys a les que històricament va oferir el sector bancari, i cada vegada més a les de sectors amb nivells de responsabilitat, qualificació i exigència molt diferents.

Perquè no és raonable exigir perfils comercials altament qualificats, certificacions obligatòries, adaptació tecnològica constant, compliment normatiu i una pressió comercial creixent mentre els salaris d’entrada continuen perdent atractiu i poder adquisitiu.

El que fa anys es va presentar com una mesura excepcional no es pot convertir en permanent. I menys encara en un context de beneficis històrics.